DES DE LES CLAVEGUERES

Des de les clavegueres m’agradaria enviar un missatge de tranquil·litat i calma a tots els pares i mares del nostre país: NO, NO US PRENDRAN ELS FILLS! Podeu estar tranquils!

Entenc que estiguéssiu espantats si vareu ensopegar amb l’article d’opinió del pediatre Carlos González, Ens prenen els fills!, del dissabte 17 d’agost al Diari Ara, o amb l’article d’opinió de la Sra. Tina Vallès, Els nens “desamparats”, al Vilaweb del 20 d’agost (us recomano llegir els articles abans de continuar llegint). A mi també se’m posen els pèls de punta només amb els títols. I se’m regira l’estomac només de pensar que hi hagi diaris que siguin capaços de publicar aquests disbarats. Això és desinformació en tota regla. En paraules de l’amic Frederic: “articles en la línia de la majoria de periodisme poc seriós que es fa darrerament: nul·la investigació, nul·la capacitat crítica, mediocritat de redacció i recerca de sensacionalisme barat i amb poca possibilitat de rèplica per raons de privacitat.”

Des de ja fa uns mesos s’ha posat de moda publicar en diaris d’àmbit més local exemples de famílies concretes, amb noms i cognoms, que expliquen el seu drama personal en el qual la crisi econòmica els ha abocat a quedar-se sense feina i sense ingressos, patint serioses dificultats familiars, depressions, desnonaments…, i expliquen que per culpa d’aquesta situació de precarietat l’administració els ha pres els fills. És a dir, que ara el que ven és relacionar la crisi econòmica amb aquestes situacions familiars tan extremes. Quan mai, en cap cas (repeteixo: mai i en cap cas) la falta de recursos econòmics és un motiu de separació d’un infant del seu nucli familiar. Els motius reals no els expliquen aquestes famílies, i la premsa no es molesta en documentar-se i contrastar la informació. Però bé, fins aquí eren exemples concrets de persones concretes. Ara bé, el dia que un pediatre suposadament reconegut per la seva professionalitat fa les generalitzacions que fa en el seu article del passat 17 d’agost, doncs aquest dia sí: aquest dia m’emprenyo! (Tot i que a aquestes altures ja sé que no m’hauria de sorprendre: què pots esperar d’un país on els científics fan anuncis de pa de motlle…). Avui, doncs, vull dedicar aquest espai a contestar aquests dos articles. Sr. González i Sra. Vallès, prenguin nota:

 – Els fills no són una propietat privada. El fet d’engendrar i parir un fill no te’n fa propietari. Els fills, abans que fills, són persones, amb uns drets reconeguts universalment. Per la seva condició de vulnerabilitat, la llei estableix que fins a la majoria d’edat siguin els pares qui es facin responsables de garantir aquests drets al seus fills. Ara bé, si els pares no vetllen per aquests drets dels infants –perquè no poden, perquè no estan capacitats, perquè pateixen alguna malaltia, o pel motiu que sigui-, aleshores és quan intervé l’Administració. Aquests drets no se’ls inventa cap Assistenta Social, sinó que estan recollits al Títol II de la Llei dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de maig de 2010, i que són drets reconeguts en la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants. Els fills, doncs, no són propietat dels pares. Els fills no són un cotxe, una casa o unes sabates. I els jutges també ho entenen així. Sinó, si no haguessin considerat que els fills no són una propietat dels pares i que poden fer amb ells el que vulguin, no s’hagués condemnat a José Bretón a quaranta anys de presó per haver cremat als seus dos fills de sis i dos anys. Les víctimes, Sr. González i Sra. Vallès, no són els pares, tal i com volen vendre-ho vostès. Les víctimes són els fills!

 -No et poden “prendre” un fill per no tenir feina, ni ingressos, ni pels rumors que faci córrer la peixatera del teu poble. Si fos així, en un país on les taxes d’atur són tan altes i on tothom està més pendent de criticar al veí que altra cosa, cap nen viuria amb els seus pares.  El sistema de protecció a la infància al nostre país no és tan frívol. És un sistema complex amb uns procediments molt ben fixats –amb les seves limitacions i les seves potencialitats, és clar-. Abans que l’Administració arribi a la fase del desemparament d’un menor –quina gràcia que us ha fet la paraula “desemparament”, Sr. González i Sra. Vallès- hi ha tot un treball previ molt intens. De fet, el que s’intenta evitar per tots els mitjans és haver d’arribar a fer el desemparament. Els nens i les nenes on han (o haurien) d’estar és amb els seus pares. Per això es treballa primer des del medi, per tal que aquests puguin canviar la situació de risc en que es troben i així poder atendre als seus fills en unes condicions adequades. Abans, molt abans del desemparament, hi ha les situacions de risc moderat o greu, que s’atenen des dels Serveis Socials de base o des dels Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA). Aquests equips realitzen estudis de la situació familiar, contrastant les informacions que reben (cosa que haurien d’haver fet també vostès) amb tots els serveis que intervenen amb els infants (escola, pediatre, psicòlegs, etc.) i fent plans de treball amb els pares per ajudar-los a aconseguir els objectius establerts, tots ells encarats a millorar la situació personal i dels infants. Alhora, es dota a les famílies de tot un seguit de recursos i serveis (que per cert, no ho han comentat en els seus articles, però són els primers que les retallades s’han carregat) per tal de que, gràcies a unt treball multidisciplinar, es puguin pal·liar les situacions de risc. Estic parlant de centres o serveis com el CDIAP, el CSMIJ, el CSMA, el CAS, els Centres Oberts, els serveis psicopedagics, etc. Serveis adreçats a millorar les habilitats parentals, a diagnosticar i treballar possibles retards evolutius o possibles patologies, serveis destinats a deixar el consum de tòxics, a superar les situacions de violència de gènere, etc., etc. etc. I sí, si cal, també es donen prestacions econòmiques per tal de que la precarietat econòmica no sigui un obstacle. Del que es tracta, doncs, és d’oferir ajuda a les famílies que tenen dificultats amb l’objectiu de que puguin atendre als seus fills de la manera més adequada possible.

 -Les situacions de risc (la negligència, els maltractament, els abusos, etc.) no són un fet propi de les classes més baixes, com han insinuat vostès. De situacions de risc, i greus, n’hi ha a totes les capes de la nostra societat. El que sí és cert és que són més fàcils de detectar en aquelles famílies que fan ús de serveis públics o que van a demanar ajuda als Serveis Socials. A les persones amb un nivell econòmic més alt els és més fàcil encobrir aquestes situacions ja que es poden permetre el luxe de pagar als seus propis psicòlegs o pediatres privats.

 -Els Centres de menors no són CRAE’s. Els Centres de menors són centres de justícia juvenil i depenen del Departament de Justícia. Els CRAEs (Centres Residencials d’Acció Educativa) i els Centres d’Acollida són centres de protecció que depenen del Departament de Benestar Social i Família. I no tenen res a veure els uns amb els altres. Els centres de protecció no són presons. I els nens i les nenes que hi viuen no hi estan perquè hagin fet res mal fet. Hi viuen per la incapacitat dels seus pares de poder-se’n fer càrrec adequadament. Les persones que decideixen decretar un desemparament no depenen de cap empresa privada, sinó que són els tècnics de l’Administració els que ho proposen i validen. I, com ja he dit, la política no és enviar nens a Centres, sinó apuntalar les situacions familiars perquè els menors puguin viure a casa, amb els pares o amb algun membre de la família. Els centres no són gens rentables. I els professionals que treballen als centres no cobren sous de ministre. Més aviat al contrari. Per aquest motiu, els educadors de centres són persones que creuen en el que fan i estimen la seva feina. Són professionals que s’entreguen als nens i nenes amb els quals treballen per tal d’oferir-los un entorn acollidor i protector, un entorn en el qual puguin anar creixent de la manera més sana possible. Els educadors els lleven al matí i els porten a escola, dinen plegats, fan els deures junts, van al parc o a la platja, i els hi llegeixen un conte abans d’anar a dormir. Els educadors els hi ensenyen les normes, les pautes, els hàbits…, els consolen quan estan tristos i riuen quan estan contents. I els nens no s’estan (o no s’haurien d’estar) en un centre fins a la majoria d’edat. S’hi haurien d’estar mentre els pares fan un procés de recuperació. I les visites amb els seus fills dependran del seu procés. Tot està a les seves mans, a les mans dels seus pares. La llàstima és que, a la pràctica, qui acaba pagant les conseqüències dels errors dels pares són els fills.

 -Podem discutir moltes coses sobre el sistema de protecció a la infància al nostre país. Podem discutir si les empreses subcontractades per gestionar els CRAEs o altres serveis relacionats amb la infància són els més adequats. El que no podem discutir és que “es treguin nens sense motiu” i que això sigui un negoci. I el que ens podríem dedicar a fer, en comptes de carregar contra la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, i en comptes de crear falses alarmes socials en un àmbit tan fràgil com és la infància en situació de risc, és intentar potenciar totes aquelles bones pràctiques que poden ajudar a aquestes famílies i a aquests nens. Podríem dedicar-nos, per exemple, a fer campanya per a ampliar la borsa de famílies acollidores o col·laboradores, per tal que els nens puguin viure en entorns molt més acollidors que els centres.  Sr. González i Sra. Vallès, ens hi volen ajudar?

Trista, decepcionada i desesperançada amb el món on vivim, però amb moltes ganes d’anar a fer pissigolles als meus nens desemparats.