HI HA INFANTS QUE EMBRUTEN ELS CARRERS

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 409 (Gener 2020). Publicació de Rosa Sensat]

No que l’embruten perquè tirin papers a terra. Sinó que l’embruten de manera literal. La seva presència embruta les places, els parcs i les voreres. Perquè van sols i bruts, i perquè corren i criden i juguen. I hi ha joves que pla, l’embruten, el paisatge urbà. Quan s’asseuen a xerrar als bancs, a les escales de la biblioteca o a altres equipaments municipals on poden rampinyar la connexió wifi. Els joves guixen les parets, posen la música a tot volum i fumen porros. No tots, és clar. Els que van a futbol, a bàsquet, a classes de repàs o a música no, que no l’embruten (tot i que de porros en fumen igual, no ens enganyem). És la privatització de l’oci, de la cultura i de l’espai públic. I és la negació d’una evidència: a les nostres ciutats hi ha moltes maneres de viure, d’entendre el carrer, moltes i riques cultures i identitats. Solució de les administracions: treure els bancs perquè no s’hi asseguin els joves, posar balles de ferro o tallar la connexió wifi. Traslladar el problema a altres espais i privar el dret a totes les persones a desenvolupar-se plena i lliurement al seu poble o ciutat.

De vuit a tres o de nou a cinc, infants i joves gaudeixen, en principi, d’igualtat d’oportunitats: tots tenen dret a anar a l’escola i a l’institut. A partir de que sona el timbre, comencen les desigualtats. Perquè no totes les famílies poden pagar les quotes dels clubs esportius, d’acadèmies o conservatoris. Perquè no tothom pot pagar els preus de discoteques, teatres, sales de concerts o begudes a bars i restaurants. L’art, la cultura, l’oci, el lleure, s’han convertit, no en un dret, sinó en un privilegi. És el sistema capitalista: privatitzar els serveis i relacionar l’oci, la cultura, la socialització, la vida, amb el consum.

I amb aquesta mirada s’han anat construint i desconstruint les ciutats i els barris: grans superfícies comercials on abans hi havia petit comerç, centres i locals d’oci privats, parcs abandonats, equipaments municipals descuidats, sense recursos. L’espai públic com a ideologia al servei dels diners. O, altrament, la vida urbana com a reflexa de la societat on vivim: una societat heteropatriarcal, racista i classista, desigual.

Manel Delgado, especialista en antropologia urbana, aporta reflexions molt interessants al respecte en nombrosos articles i en el seu llibre El espacio público como ideologia (Catarata, 2011). Afirma que l’espai públic no existeix. Que és un constructe polític nascut fa comptades dècades per forjar el discurs igualitarista dels principis democràtics. Que es vol definir com l’esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de la societat, el marc on es conforma la possibilitat de conviure junts de forma lliure. Un marc amb unes normes de “civisme” que tota la “ciutadania” ha de complir. La “ciutadania” en genèric, com una massa borrosa homogènia. I unes normes de “civisme” escrites per la classe política dominant, és clar, i al servei dels seus interessos. I és aquesta voluntat de voler convertir l’espai públic en un espai místic i ideal on tothom és lliure i amb igualtat d’oportunitats, que fa que qualsevol ús considerat inapropiat de les places o carrers sigui neutralitzat, deshabilitat i fulminat; perquè si no ho fessin, se’ls desmuntaria el relat de que som una societat democràtica, igualitària i justa. Per això els nens que juguen sols al carrer, els joves que escolten música als bancs o els marroquins que xerren a la cantonada, han de ser desarticulats, perquè embruten. La realitat és, però, que la nostra societat és asimètrica i desigual; i només netejant els carrers d’infants, joves, immigrants i avis, d’aquells que no formen part d’aquella classe mitja ideal d’homes feliços, és possible reafirmar aquest discurs.

Estem fent un projecte molt bonic, es diu Camins Escolars Segurs. Un dia us en parlaré amb calma. Però és bonic perquè infants, famílies i tècnics, tothom, de totes les escoles i procedències, estem dissenyant uns itineraris per on puguin circular els infants sols i de forma segura. Hem pintat passos de vianants amb colors. Hem resseguit la ciutat amb cintes de colors amb els dissenys que ens agradarien per fer de la ciutat un espai amable també per als més petits. Cent cinquanta infants de cinquè de primària, amb les seves tres centes manetes, van pintar un mural en una paret bruta. I els veïns i les veïnes, els tècnics municipals, els joves, tots, hi hem dit la nostra. Ens hem trobat al carrer, hem parlat, hem discutit, hem jugat i hem arribat a acords. Hem compartit l’espai, infants, adults, vells i persones de tots els orígens. L’hem fet petar mentre es feia fosc, malgrat la fred. “Es que hoy todavía no había hablado con nadie”, diu la Maripepa que baixava a passejar el gos. Volem recuperar els espais de tots i per a tots, espais de joc, de trobada, de compartir. Espais que cuidem entre tots i que ens cuidin, que ens sentim nostres, que siguin casa. Però això, ja us dic, us ho explicaré un altre dia.

Mentrestant: assumir que no existeix una societat uniforme sense conflictes ni misèria. Assumir que la ciutat és el mirall de la societat. Que la ciutat és l’escenari dels antagonismes i les incompatibilitats entre les identitats i interessos de la societat. I que els conflictes hi són perquè la societat, la vida humana, és conflicte. La vida en societat és complexa i heterogènia. Per tant, el conflicte serà, en principi, crònic.

Només ens queda apostar perquè les decisions polítiques i tècniques sobre l’arquitectura urbana no es prenguin des d’un despatx. Que tots els agents implicats en la complexitat de la vida urbana hi intervinguin. I que des de les escoles i instituts en siguem còmplices: perquè és d’on en sortiran els nous polítics i arquitectes, però, sobretot, perquè és la plataforma des de la qual tots els infants i joves poden participar de tota la vida pública de la ciutat, gaudir-la, reivindicar-la i aportar-hi la seva veu.

 

L’INFANT TÉ DRET…

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 408 (Novembre 2019). Publicació de Rosa Sensat]

Els infants són de tots. No només dels seus pares i de les seves mares. No són una propietat privada: són del món. I és el món qui ha de vetllar pel seu benestar. Per això, a vegades, m’esvero una mica quan en una reunió amb altres professionals, parlant de casos, dic, per exemple: que si la família d’un alumne que pateix crisis nervioses importants no ens aporta la informació necessària sobre el què té i com hem d’actuar per evitar que es faci mal o faci mal a algú, trucaré al seu metge perquè ens ho expliqui directament i per traspassar-li la informació de com està el noi al centre educatiu. “Nosaltres no podem trucar al seu metge”, “a nosaltres no ens donaran pas la informació”, “nosaltres no hem de ficar el nas a casa de ningú”. Jo em sulfuro, és clar. Però sé que no hi ha males intencions, només desconeixement de la normativa: “Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. TÍTOL I. Capítol I. Article 3.1. L’obligació de vetllar pel respecte efectiu dels drets dels infants i els adolescents és una responsabilitat de la família, de tota la ciutadania i, molt particularment, de tots els poders públics, que també tenen l’obligació de defensar-los i promoure’ls.” Els mestres, els educadors, els metges, som servidors públics i, com ordena l’Article 5 del Capítol II de la mateixa Llei: “L’interès superior de l’infant o l’adolescent ha d’ésser el principi inspirador i fonamentador de les actuacions públiques.” Per això, si els pares no ens acaben facilitant la informació necessària per saber què li passa al nostre alumne i com podem ajudar-lo, trucaré al seu metge. Perquè, per sobre de tot, preval el seu dret a la salut. Malgrat que la família negui o no accepti la possible malaltia, negligeixi o no sàpiga fer-ho millor.

Jordi Cots, advocat i pedagog que ha dedicat la seva vida professional a la defensa dels drets dels infants des de Justícia i Pau i com a Adjunt al Síndic per als Infants, diu que la societat no acaba de fer-se seva la infància amb la qual conviu. Que totes les persones, tinguin la formació que tinguin, haurien de conèixer els drets dels infants per tal de poder garantir-los i preservar-los.

Un dret, m’explica, és una necessitat protegida per la llei. Per això, continua, hem de trobar quines són les necessitats de l’infant. Però han de ser necessitats que el Dret pugui protegir, perquè el Dret no ho pot tot. I em posa un exemple: l’infant ha de ser estimat, però el Dret no pot obligar a estimar. I afegeix: el dret no pot obligar a estimar però pot dir que els pares tenen dret a satisfer els drets dels seus fills i facilitar així les coses. I aquesta explicació em sembla tan bonica que no me’n puc estar de compartir-la amb vosaltres.

El 20 de novembre d’enguany es celebra el trenta aniversari de la signatura de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides, i en fa seixanta d’una Declaració dels drets dels infants que n’és el seu precedent. Pot ser aquesta, una bona excusa perquè mestres, educadors, pedagogs, metges, famílies i ciutadania en general, ens preguntem i debatem sobre quines són les necessitats actuals de la nostra infància, quines lleis existeixen i quines precisem per protegir aquestes necessitats; i com ho hem de fer per, entre tots, garantir el bon tracte als més petits. També és una bona oportunitat per divulgar-ho entre els protagonistes d’aquesta història: explicar als nens i les nenes que tenen uns drets i que la família, els serveis públics i la societat hem de vetllar per protegir-los.

El mateix Jordi Cots va escriure un llibre pedagògic per acompanyar-nos en aquesta tasca: La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant. Guia breu publicat per Rosa Sensat. Un llibre que hauria de ser a les biblioteques de totes les escoles, instituts i serveis públics o privats que treballin amb infants.

El Dret no ho pot tot, em diu en Jordi Cots, per això la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides promulga principis que es poden desplegar en lleis. Una Declaració, en canvi, sí que ho pot tot, perquè és una relació de principis generals, de desitjos, d’utopies. I em regala la Declaració dels Drets dels Infants del pedagog polonès i jueu Janusz Korczak, una declaració d’amor als infants i que jo ara us vull regalar a vosaltres:

“L’infant té dret a l’amor. Al respecte. A gaudir de les millors condicions per créixer i desenvolupar-se. A viure en el present. A ser ell mateix, ella mateixa. A ser pres seriosament. A ser apreciat per allò que ell és. A desitjar, a demanar, a reclamar. A tenir secrets. A una mentida, una equivocació, un furt ocasional. A que hom li respecti els seus béns i el seu pressupost. A l’educació. A resistir les influències educatives que entren en conflicte amb les seves creences. A protestar contra una injustícia. A un tribunal d’infants on ell pugui jutjar i ser jutjat pels seus iguals. A ser defensat davant un tribunal de justícia especialitzat en infància. A que hom li respecti la seva tristesa. A conversar íntimament amb Déu. A morir prematurament.”

Estimar als infants, cuidar-los, protegir-los, vetllar pel seu benestar físic, psíquic, emocional i social, és la inversió de futur més rentable, potser la única, per assegurar-nos un món més habitable, més sa, un món millor.

 

P.D. Gràcies, Jordi!

VIURE LA MORT

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 406 (Juliol 2019). Publicació de Rosa Sensat]

Un dia ets al supermercat amb una llauna de pinya en almívar a una mà i una llauna de préssec en almívar a l’altre, debatent-te si és millor agafar-ne una o altre en una decisió que et sembla gairebé transcendental quan, un fil de veu se t’adreça des del costat i et pregunta:

-Mama, tu et moriràs?

I tu et mires al teu fill petit de set anys i et mires la llauna de pinya i la de préssec i et preguntes d’on surt ara aquesta pregunta.

-No, és clar que no fill…

I interrogues els seus ulls petits i marrons per veure si n’ha tingut prou amb aquesta resposta, si el farà estar tranquil, perquè tu l’únic que vols és que estigui tranquil, que no tingui por, que no s’angoixi.

-Bé, sí –què coi, tampoc el pots enganyar-. Em moriré, però d’aquí molts i molts i molts anys.

Deixes les llaunes al prestatge i te’n vas cap a caixa traginant el carro del supermercat a davant i un munt de dubtes a l’esquena; preguntes, pors i incerteses que no saps com resoldràs.

No ens agrada parlar de la mort, ens espanta la mort, ens fa fràgils i vulnerables. Fins i tot a mi, ara, escriure’n m’incomoda. Perquè sembla que potser mirant-la als ulls l’evocarem i, potser, ens vindrà a buscar a nosaltres o als que estimem.

Assisteixo a una xerrada d’acompanyament al dol organitzada per l’AMPA d’una escola on ha mort recentment la mare d’un alumne. L’Edward Van Herreweghe, del Servei de Suport al Dol de Girona, és un home tranquil i amb un posat agradable. De seguida crea l’ambient adient perquè les famílies puguin expressar les seves inquietuds. Hi ha llàgrimes. Perquè els dols i les pors del nostre voltant desperten i fan aflorar els nostres propis dols i les nostres pròpies pors. I perquè en aquesta vida tan atrafegada que vivim no trobem espais per parlar d’aquest tema tabú, de parlar de com ens sentim, del que ens inquieta.

Escriu l’Àngels Miret a “El centre educatiu de dol”, una guia imprescindible per afrontar la mort, el dol i les pèrdues als centres educatius, que sempre, a totes les escoles o instituts, hi ha infants o joves que estan passant un procés de dol: per la pèrdua de l’avi, de l’àvia, del pare, la mare, un germà, una tieta, un amic. I escriu que, davant les pèrdues, l’escola ha de poder parlar-ne obertament per tal de poder atendre amb els recursos necessaris les seves necessitats de la mateixa manera que es fa amb tots els altres àmbits de la vida. La formació integral dels alumnes no pot deixar de banda parlar de la mort i del dol.

Recordo que quan va morir la meva àvia jo anava a l’institut i la professora de francès el dilluns següent ens va preguntar: “què heu fet aquest cap de setmana?”. Els companys responien: “jo he anat a esquiar”, l’altre “jo he anat al cinema”. I jo vaig dir –perquè imagino que necessitava explicar-ho-: “a mi se m’ha mort la meva àvia”. I la professora de francès es va posar tan nerviosa que va canviar immediatament de tema. Un parell d’anys més tard va morir una companya de classe. Tampoc vam poder trobar espais a l’aula per parlar-ne, ja érem grans i era època d’exàmens. Sí que vam trobar un llibre en blanc al costat de la sala de professors on poder-nos anar a desfogar i escriure unes paraules a la nostra amiga. El claustre no ho devia saber fer millor, eren altres temps.

Ara sé que les coses es fan millor en la majoria dels casos. El llibre de l’Àngels Miret en mostra alguns exemples, dolorosos però bonics. Homenatges, escrits, trobades amb els familiars, contes, rituals.

L’Edward Van Herreweghe explica que és molt important que a l’escola es provoquin moments, situacions, en les que es puguin expressar les pors, les emocions. Moments per recordar, per evocar les persones enyorades. Que quan es passa un dol s’han de donar respostes a unes necessitats concretes: acomiadar-se, dir t’estimo, poder donar les gràcies, perdonar i ser perdonats. Que hi ha persones que, davant la mort, reaccionen connectant amb el dolor de la pèrdua i necessiten recordar, i n’hi ha d’altres que aparten el tema, que no en poden parlar, que a l’escola hi troben una bombolla de pau. Que a partir dels cinc anys el cervell humà fa una maduració amb la qual els infants entenen que la mort és una cosa definitiva, per sempre, i comencen les preguntes. I els adults hem de poder parlar sempre des de les emocions i des de la sinceritat. No podem protegir-los amb mentides. No podem amagar que estem tristos o preocupats. Quan un nen o una nena fa una pregunta, és perquè està preparada per rebre’n la resposta. Així, doncs, hem de poder-los respondre de forma clara, coherent, transmetent tranquil·litat i acompanyant-los en aquest procés de descoberta. Ara bé, per a això cal que els i les mestres, i els adults de referència, hagin pogut elaborar els seus dols i les seves pors. Els infants aprenen del modelatge dels adults, i si veuen que els adults viuen la mort d’una manera natural, com el que és, una part més de la vida, ells també podran viure-l’hi.

M’agradaria molt que a totes les biblioteques dels centres educatius hi hagués la guia de l’Àngels Miret i també contes per abordar amb els alumnes aquelles morts que arribin per sorpresa. M’agradaria molt que als claustres hi hagués una o dues persones formades per atendre a l’alumnat, mestres i famílies davant les pèrdues que puguin sacsejar el centre al llarg del curs. M’agradaria molt que tothom morís de vellet. Però com que sé que no és possible, em limitaré a intentar aprendre que morir és la última etapa del viure. “Res és per sempre, ni la tristesa ni la felicitat; tot el que tenim és temporal. […] Saber que res del que tenim és per sempre ens ajuda a prendre consciència que ho podem perdre i a anticipar-nos a la pèrdua. Aquesta manera d’entendre la vida no té res de trist ni d’angoixant, al contrari, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l’últim”, Xusa Serra.

LES ÀVIES I ELS AVIS TAMBÉ SÓN XARXA

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 405 (Maig/Juny 2019). Publicació de Rosa Sensat]

A ca la iaia hi anàvem sempre els diumenges. A vegades ens hi quedàvem a dormir el cap de setmana. Havent dinat, un cop tot recollit, la iaia s’asseia a la seva cadira de vímet del menjador a reposar. Jo m’asseia a la cadira del costat i, quan tothom ja havia escampat la boira, ella tornava a la cuina amb les seves passes silencioses, obria l’armari, agafava la caixa rodona de llauna amb flors i n’extreia quatre galetes maria, dues per a ella i dues per a mi. Un parell de tallets de xocolata i totes dues ens ho posàvem a la boca ben de pressa perquè ningú ens descobrís. Després jo corria al terrat a jugar. Era el nostre secret. Amb les meves germanes i cosines en devia tenir d’altres de secrets que jo no sabré mai. Quan es feia fosc i m’enyorava de la meva mare, recolzava el cap sobre la seva falda i ella m’acaronava els cabells amb les seves mans suaus i arrugades. Res m’hauria consolat més. Quan he passat llargues temporades lluny de casa i de la família, les àvies de passes silencioses i amb les mans suaus i arrugades sempre m’han reconfortat, m’han fet sentir segura, cuidada, fora de perill.

Els meus nebots tenen una devoció gairebé religiosa pel seu avi i les seves àvies. I no només això: els avis són unes persones diferents quan estan amb ells. Només importa l’ara i l’aquí. Que riguin, que juguin que mengin, que descansin, que estiguin tranquils, que no estiguin tristos, que estiguin bé. Existeix un fil invisible que uneix als grans amb els petits, un fil que va teixint un vincle fort, segur, incondicional, màgic.

A la I Jornada de Plans Educatius d’Entorn de les Comarques Gironines es va presentar una pràctica educativa anomenada Sofà de lectura que es porta a terme a Banyoles i en la qual alumnes de secundària, famílies i el Casal de la gent gran, de manera voluntària, ofereixen models lectors a alumnes d’infantil de les escoles de la ciutat. De l’exposició, el que més em va cridar l’atenció va ser el fet que per a molts nens i nenes nouvinguts que han deixat els avis i les àvies als seus països d’origen, l’estona que comparteixen amb les persones grans del Casal de la gent gran són estones que van més enllà del fet lector, són estones de pau, de confort, de refer vincles, de sentir-se cuidats, valorats, de conèixer el nou entorn i noves maneres de fer.

Els infants que arriben a les nostres aules procedents d’altres països venen carregats amb una motxilla plena de pors, d’absències, de dubtes, d’expectatives. Han de fer un dol, han d’aprendre una llengua, han de tornar a construir la seva xarxa, reconstruir la seva identitat. En la majoria dels casos, l’escola no té els recursos suficients per atendre totes les necessitats emocionals que presenten. I no només les dels infants que han viscut un procés migratori: són molts els nens i nenes que viuen situacions familiars, econòmiques i socials complexes.

Deia el sociòleg i educador Jordi Collet a la mateixa Jornada que l’escola no hauria de ser una entitat independent de la comunitat, dels pobles, barris, ciutats; els infants no haurien d’anar a l’escola i a les famílies no se les hauria de convidar a participar de l’escola. L’Escola ho som tots: famílies, barri, veïns, administracions, entitats, serveis… Tots, en una única xarxa educadora.

Si això fos així, si les escoles no tinguessin portes ni parets, i els avis i les àvies poguessin compartir espais amb els infants i joves, els beneficis de la seva presència els serien realment significatius. Maria Jesús Comellas a Àvies i avis que malcrien…i eduquen (Eumo Editorial) escriu que les persones grans són figures cabdals per als més petits perquè:

• Són transmissores d’afecte, de valors i de coneixement.
• Posseeixen la memòria històrica i la traslladen als infants.
• Aporten experiència professional i dominen el saber pràctic.

Els avis i les àvies cuiden, estimen i acompanyen, “busquen tota mena de recursos que assegurin el benestar dels néts”. I ho fan amb un valor afegit: “la tendresa, la sensació que fa pensar que el temps passa a poc a poc, el ritme amb què parlen, la selecció d’urgències i com es deixen algunes de les exigències de casa per més endavant.”

L’escola del segle XXI no hauria d’ensenyar coses (quan els alumnes en surtin deu o quinze anys més tard, tot el que hagin après ja haurà quedat obsolet). L’escola hauria d’acompanyar i guiar en la descoberta del món, en l’establiment de vincles segurs i en la construcció d’una identitat forta i sana. I en aquest sentit, comptar amb la complicitat de les persones grans de la comunitat pot esdevenir fonamental: no exerceixen cap nivell d’exigència als infants perquè no senten cap pressió, viuen el present i els transmeten la tranquil·litat, la seguretat i l’estabilitat que necessiten. Construeixen, en definitiva, vincles segurs i relacions positives que permeten als infants créixer psicològicament de forma òptima, construir una personalitat equilibrada, millorar l’autoestima, l’autoconcepte, aprendre models de relació, de socialització. I sentir-se cuidats, valorats, estimats, escoltats, segurs, són necessitats bàsiques que cal tenir cobertes necessàriament per a poder dur a terme qualsevol altre procés d’aprenentatge.

Tanmateix, en una societat cada vegada més envellida i individualista, amb cada vegada més persones grans soles, aquesta interrelació generacional comporta també molts beneficis: l’estima, l’afecte, l’amor que els avis i les àvies aboquen als infants i, especialment, el que ells els retornen, els permet sentir-se útils, necessaris, importants, els permet estar encara actius, sentir-se valorats i estimats, la qual cosa millora la seva autoestima, el seu autoconcepte i el seu benestar.

La simbiosi entre infants i gent gran és necessària i urgent, pels beneficis mutus que comporta, per a garantir la qualitat de vida de petits i grans, i per a la construcció d’una societat sana que cuidi, que respecti, que acompanyi a les persones al llarg de tota la vida. La meva iaia ja fa molts anys que no hi és però a l’armari de la cuina de casa no hi falta mai la caixa de llauna rodona plena de galtes maria i una tauleta de xocolata.

LA NENA DEL PIJAMA ROSA

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 404 (Març/Abril 2019). Publicació de Rosa Sensat]

A la festa de final de trimestre de l’escola, els alumnes de tercer interpreten un ball i canten una cançó. Dalt de l’escenari, tots els nens i nenes de la classe estan estirats a terra. Representa que dormen. Van vestits amb pijama. Al ritme de la música es van aixecant, estiren els braços, badallen, es freguen els ulls. Alguns van amb mitjons, d’altres amb sabatilles. Els pijames són divertidíssims: sanefes, animals, princeses, ratlles. El conjunt, vist de lluny, és d’allò més entranyable. I mames, papes, àvies, avis, tietes i tiets ens ho mirem des de baix amb un somriure badoc.

Quan fa una estona que canten, però, faig un zoom. Hi ha un nen que no en porta, de pijama: porta texans, jersei i sabates. Una nena va vestida amb un pijama desconjuntat: la part de dalt d’un pijama blanc, amb uns dibuixets que no acabo de desxifrar, la part de baix, d’un pijama rosa de ratlles; als peus, unes vambes. Una altra nena porta, sense cap mena de dubte, un pijama de princeses nou comprat per a l’ocasió. Gairebé m’arriba l’olor de roba acabada d’estrenar.

El nen que va amb texans s’ha col·locat (l’han col·locat?) al darrera de tot, gairebé amagat. Canta amb esma, però des de les ombres. La nena del pijama desconjuntat s’ha col·locat (l’han col·locat?) a un lateral, se la veu bé, però no destaca. Canta i balla amb una alegria relativa. La nena del pijama de princeses, aquesta sí: primera fila, al centre de l’escenari, esquena ben dreta, mirant endavant i mastegant bé cada paraula que entona.

Intento submergir-me dins del cap de cada un d’ells: com em sentiria jo si, a la seva edat, fos la única de la classe que no anés amb pijama com la resta de companys? Com em sentiria si anés amb una roba desconjuntada a treballar? Com em sento quan estreno alguna peça de roba que, a més de nova, sé que em queda bé? I si, a més, em diuen que estic tan guapa?

La cançó continua i a mi em capfiquen aquestes subtileses gairebé invisibles: com ha gestionat la mestra que un alumne no portés el pijama? Ha sigut ella qui l’ha col·locat al darrera de tot o s’hi ha posat tot sol, amagant-se? Com han reaccionat els companys? I, com se sent la nena del pijama rosa? què li han dit la mestra i els altres alumnes del seu pijama nou de princeses? Ha sigut la mestra que l’ha posat ben bé al mig o s’hi ha posat sola? De lluny, pel lloc que ocupa a l’escenari i per la manera de cantar i ballar, es pot endevinar el seu estat d’ànim. El d’ella, el de la nena del pijama desconjuntat i el del nen que no en porta.

Va escriure Umberto Eco que som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. Els pares, la família, els mestres, els companys, els amics. Som la suma d’un seguit de microscòpiques experiències viscudes en interacció amb el món que ens envolta. I la manera com les vivim i com les gestionem aquestes experiències, i la forma com ens marquin i condicionin, aniran conformant la nostra pròpia identitat.

Parlem molt sovint de la construcció identitària de les persones que han viscut processos migratoris, intentant entendre els seus mecanismes d’integració a la societat. Però en parlem poc dels processos de construcció de la identitat de la resta de persones, de la resta de nens i nenes de les aules. Però, d’identitat, en tenim tots.

La identitat (allò que som) és la qualitat humana que ens identifica. Es construeix en una dialèctica constant entre el llegat psicofísic individual -la vessant personal, allò que ens fa únics i irrepetibles-, i el procés relacional social i col·lectiu –la vessant grupal, la que ens adscriu a un grup i ens fa partícips d’un col·lectiu, d’una societat-. I és a través del conjunt de representacions socials que conformen, per una banda, els actes de pertinença i per l’altre els d’atribució, que ens construïm en una mateixa identitat dues dimensions de nosaltres mateixos: la identitat per sí i la identitat per a l’altre. Com em veig? Com em sembla que els altres em veuen? Què n’esperen de mi? Com em relaciono en cada un dels àmbits de la vida: com a filla, com a alumne, com a amiga, com a companya? Aquests aspectes de la identitat són inseparables i conviuen en un procés continu de construcció en el qual el llegat psicofísic i la relació amb l’entorn es transcendeixen i determinen.

La construcció de la identitat és un procés complex, dinàmic, que ens proporciona els marcs de referència necessaris a l’hora de les relacions socials i a l’hora de sentir-nos partícips d’un col·lectiu. Ens permet identificar-nos, ubicar-nos, referenciar-nos a cada context social. Alhora, però, la identitat pot esdevenir un espai de conflicte, de superposició, de restricció i també d’oportunitats; un joc de significacions i identificacions subjectives que poden comportar processos d’exclusió, de diferenciació, relacions de poder, d’assimilació, d’identificació o de reconeixement.

La cançó s’acaba i des del públic tots aplaudim amb el cor eixamplat. Els nens somriuen, emocionats, i baixen de l’escenari. No són els mateixos nens que havien pujat instants abans. Aquesta experiència se’n va directe a la saca d’experiències microscòpiques que estan conformant la construcció de la seva identitat, un procés ben viu, dinàmic i que no s’esgota mai. Per a la nena del pijama rosa, aquesta experiència pot haver suposat una “injecció d’autoestima i de seguretat, de creure en ella mateixa”. Per a la nena del pijama desconjuntat, potser ha suposat una situació de “sentir-se invisible o de voler passar desapercebuda”. Per al nen que no porta pijama, provablement li haurà suposat un “sentir-se diferent”

Ara m’hi fixo a la feina i amb les persones del meu entorn: em fixo amb la manera com es mouen, com parlen, com es col·loquen en l’espai, com seuen a la cadira, com s’expressen. I penso: mira, aquesta noia devia ser una nena del pijama rosa per la seguretat amb la que parla. I aquest que no piula, que li agradaria passar desapercebut, aquest deu ser el nen dels texans.

Hi ha coses que no es poden programar, ni mesurar, ni avaluar. Els processos de construcció identitaria dels nens i de les nenes amb qui treballem n’és una d’elles. Ara bé: per la importància cabdal que tenen aquestes edats tan primerenques en la construcció del jo i per la seva vulnerabilitat, no ens poden ni ens han de passar desapercebuts. Hem de ser-ne conscients, hem de fer-ne conscients als pares i a les mares, i hem d’aprendre a gestionar cada situació. Que res passi per casualitat i que el que passi sigui abordat de la millor manera. Que els processos de construcció de la identitat que passen dins l’escola, al pati, al parc siguin processos integradors, de reconeixement, una oportunitat per fer nens i nenes, persones, segures, amb confiança en elles mateixos. Persones lliures de ser qui realment volen ser.

Els pirates amb un mocador al cap

– Cu-lle-ra

– Albert!

– No, Rita! això és una cullera!

– Albert!

– A mi també em diu Albert –diu l’Aleix aixecant les espatlles i somrient.

– Sí, és que li diu Albert a la cullera, a la nevera, a la pilota, a la Patufa, a l’avi, a l’àvia, a la seu mare i fins i tot al seu pare, a l’Albert.

– A l’avi no! –puntualitza l’àvia-. A l’avi li diu Jo-sep! Jo-sep!

– Sí, mama…!

I tu, pistoneta petita, et passeges alegrement per la casa deixant un estel de primavera que floreix per allà on passes, com si t’hi haguessis passejat tota la vida per sobre d’aquestes rajoles que va posar l’avi. Segura, decidida, investigues pel menjador, darrera la pilota petita lila. I corres fins a la cuina i t’abraces a les cames de l’àvia mentre ella et prepara el dinar i et diu coses boniques. I tornes corrent al menjador i esperes que l’avi t’assegui a la seva falda i et faci pessigolles a la panxa i t’ensenyi a fer bbbrrr bbbrrr fregant els dits amb els llavis.

-I que n’és d’espavilada, que li he ensenyat un cop i ja ho sap fer tota sola!

I tots et mirem embadalits, expectants, com si retransmetessin a la tele el dia que l’home (dels homes i de les dones ja te’n parlaré un altre dia) va posar per primer cop els peus a la lluna. I tu, bufoneta com ets, elegant, et poses els ditets a la boca i fas bbbrrr bbbrrr. I tots riem, i aplaudim i ens felicitem de tenir la nena més espavilada del món a casa.

El cap de setmana que feies els catorze mesos i que els ametllers ja eren florits, et vares quedar per primera vegada a casa els avis. Ai, que plorarà! Ai, que s’enyorarà! I tu, valenta, ni una llàgrima, ni un sol instant de sentir-te estranya. Només somriures i més somriures. Vas menjar amb la cullera, et vas deixar canviar el bolquer, vas dormir posant la mà dins la boca de l’àvia i vas ballar El Pirata del Pot Petit que l’Aleix et posava a la tele. En Lluc et va regalar el seu hipopòtam. Hi-po-pò-tam, et deia. I t’ensenyava a cordar i descordar el botó de la panxa del peluix. I així és com ha passat que, sense adonar-nos-en, els que fins ahir eren petits ara ja són grans. I et cuiden, i et volen fer riure, i et construeixen castells que tu ensorres sense rumiar-t’ho amb empenta i amb una sola mà. I ells diuen no! I nosaltres els expliquem que quan ells eren petits feien exactament el mateix. I sospiren, reconfortats.

Ara ja en tens setze, de mesos. I els ametllers ja s’han vestit de fulles verdes i d’ametlles tendres que han de créixer i que un dia, quan en puguis menjar, l’avi et pelarà. Ara són els cirerers i els presseguers que són florits. Uns amb unes flors blanques, frondoses, senyores crispetes que arrebossen les branques. Els altres amb unes flors rosades més petites i modestes. I d’aquestes flors en sortiran cireres i préssecs blancs i grocs i vermells. I ens els menjarem, asseguts davant la barraca. I així haurà passat un nou cicle, i tu t’aniràs fent gran. I entre les oliveres i les regues de pèsols i d’enciams, al peu del Montgrí i arran de mar, vetllarem perquè tot et sigui senzill, bonic, tranquil i amb olor de mel i de xocolata desfeta.

No passa res si al final acabes parlant xava. És normal si vius a la capital. Però no t’oblidis que les patates, a casa, les collim a l’hort. I que cada rajolí d’oli que tires a la torrada són un munt d’hores de dedicació dels avis que poden amb cura les oliveres, recullen les branques, collim les olives. Recorda les mans grosses i rugoses de l’avi i les mans grosses i rugoses de les teves àvies i besàvies. Recorda que les coses més importants són les que no ho semblen, i no et creguis que els èxits es compten amb el número de likes a instagram.

Recorda el pare, la mare, el que fa les sopes, el que se les menja totes i el petit, que no pot pujar al llit. I recorda que, passi el que passi, arribarà la primavera i els ametllers, els cirerers i els presseguers tornaran a florir.

T’estimem, bonica!

SOBRE EL SENTIT COMÚ I EL SERVEI COMUNITARI

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 403 (Gener/Febrer 2019). Publicació de Rosa Sensat]

Hi ha tres veritats que són indiscutibles: que el sentit comú és el menys comú dels sentits; que quan es vol fer avorrir una cosa només cal fer-la obligatòria; i que si una activitat de voluntariat s’ha de fer de forma involuntària, deixa de ser voluntariat.

El Decret 187/2015, de 25 d’agost, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria, en el seu Article 16, introdueix el que anomena Servei Comunitari i que regula de la següent manera:

1. El servei comunitari és una acció educativa orientada a desenvolupar la competència social i ciutadana, en què l’alumne, amb la finalitat de millorar el seu entorn, realitza un servei a la comunitat, aplicant els seus coneixements, capacitats i habilitats, alhora que aprèn l’exercici actiu de la ciutadania.
2. El servei comunitari és de caràcter obligatori i el seu objectiu és garantir que els estudiants, al llarg de la seva trajectòria escolar, experimentin i protagonitzin accions de compromís cívic.
3. El servei comunitari ha de formar part de la programació curricular d’una o diverses matèries de tercer i/o quart d’ESO definides en el pla anual de centre. Així, comprèn una part d’aprenentatge vinculada al currículum que es realitza dins l’horari lectiu i un servei actiu a la comunitat, que s’ha de dur a terme fora d’aquest horari, d’acord amb les necessitats de l’entitat amb què es col·labori i dels criteris organitzatius del centre. La dedicació horària al desenvolupament del servei comunitari és de 20 hores, amb un mínim de 10 hores de servei actiu a la comunitat. (…)”

La disposició addicional primera de dit Decret estableix que s’ha d’implementar de forma gradual en un termini de cinc anys. És a dir: que ha de ser una realitat a tots els centres educatius del país de cares al curs 2019-20.

A la pàgina web de l’xtec hi trobem el document marc on s’hi desenvolupen objectius, metodologia, aspectes organitzatius i d’avaluació d’aquest projecte. També hi trobem altres documents on s’exposa com vincular aquesta acció als Plans Educatius d’Entorn i als Projectes Educatius de Convivència dels centres, així com experiències d’altres instituts i models transferibles.

Estem d’acord que els centres han tingut temps de preparar-se i arribar al curs vinent amb un projecte de Servei Comunitari més o menys digne. Però no ens enganyem: la realitat és la que és i moltes vegades les exigències del dia a dia no ens deixen planificar i organitzar-nos com voldríem. Heus aquí, doncs, els meus neguits:

• Un municipi de, per exemple, 10.000 habitants amb un institut de sis línies d’ESO: té capacitat per absorbir 150 alumnes en entitats o serveis per a dur a terme el Servei Comunitari?
• Els centres educatius estan preparats per gestionar, organitzar, planificar, fer el seguiment i l’avaluació de tants alumnes? Els professors coneixen prou la realitat de la ciutat on treballen com per a vincular-s’hi, si tenim un bon tant per cent de professors interins que avui són aquí i demà allà?
• Quantes gestions administratives, és a dir: quantes hores de paperassa burocràtica pressuposarà aquest projecte? Convenis, autoritzacions dels pares, contactes amb les entitats…
• Estan les entitats, organismes, administracions, preparades per atendre degudament a aquests alumnes? Què se’ls exigirà? Es podrà fer un bon pla de treball i l’acompanyament necessari? o s’hauran d’espavilar com puguin?

Disculpeu que posi el dit a la nafra. En realitat conec bé els beneficis de viure experiències educatives reals en entorns reals. Les pràctiques, els cicles formatius duals, els plans singulars, en són un clar exemple: com n’arriben a ser de significatius els aprenentatges que tenen una utilitat pràctica i que es duen a terme en contacte directe amb l’entorn quotidià.

Disculpeu-me, però és que em fa patir una mica que arribi el curs 2019-20 i ens agafi, com no seria gens estrany, amb els pixats al ventre. I que després haguem de fer allò de feta la llei, feta la trampa. És a dir, allò de que els joves que ja participin d’alguna activitat cultural o social demanin als seus companys d’entitat que els signin les pràctiques sense haver fet cap servei comunitari real.

Em fa patir que, un cop més, en surtin perjudicats sempre els mateixos: els que ningú s’atreveixi a “enviar enlloc perquè tenen l’etiqueta de conflictius”, els que tenen un pare i una mare negligent que no arribin a signar l’autorització, els que no coneguin prou l’entorn o no tinguin prou xarxa per saber on anar a raure. Insisteixo: hi ha centres que ja estan tirant endavant projectes molt interessants i tan de bo aquests serveixin de guia per a tots aquests instituts que encara no tenen un projecte clar.

Però, sobretot, el que em fa patir més és que realment ens ho creguem que amb vint hores, i posades en calçador als últims cursos de l’etapa escolar obligatòria, n’hi hagi prou per a desenvolupar en els joves la competència social i ciutadana.

Una vegada vaig fer un curs de cuina de vint hores i, francament, a dia d’avui no en sé gens de cuinar, bàsicament perquè no hi passo masses hores entre els fogons. De cuinar se n’aprèn cuinant, no llegint llibres ni mirant vídeos. I el compromís cívic, la participació, les habilitats socials, es desenvolupen cada dia amb cada una de les accions que duem a terme en la vida quotidiana i des de ben petits. Ni amb projectes artificiosos i encorcetats, ni molt menys perquè ho fixi un Decret.

Però és clar: treballar d’una manera més integrada amb l’entorn, en contacte amb les famílies, amb la realitat que ens envolta -és a dir, aprenent els noms dels núvols mirant el cel i no pas pintant-los en una llibreta-, comporta molta feina, molt compromís i molta dedicació. Hi ha escoles i instituts que ja ho estan fent, que tiren endavant projectes interessantíssims. Però el model escolar que tenim encara no permet fer virgueries perquè els recursos, el currículum, les avaluacions i les exigències del sistema són les que són.

A vegades m’agradaria que el sistema educatiu avalués més als mestres i professors, i no tant als alumnes. I m’agradaria que els edificis escolars, des dels d’infantil fins a secundària, desapareguessin. Perquè l’ESCOLA no és un edifici, sinó que l’escola ho és tot: el barri, la família, el paisatge. Tot. Tota la comunitat i tot l’ecosistema. I la llengua, les matemàtiques i la història, s’aprenen anant al mercat, visitant el casal d’avis, anant a cuidar els jardins municipals i participant de forma activa en la vida quotidiana del poble i de la ciutat.

Però, és clar, si això fos així, aleshores el sentit comú no seria el menys comú dels sentits.

On són les dones?

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 402 (Novembre/Desembre 2018). Publicació de Rosa Sensat]

El 18 de gener de l’any 1918 naixia en un poblet de l’Empordà, a Calonge, un nen que varen batejar amb el nom de Ricard. Al cap d’uns mesos, l’11 de setembre, unes quantes cases més enllà, naixia una altra calongina, la Rita. En Ricard i la Rita es van criar als mateixos carrers, van anar junts a estudi i varen viure els mateixos esdeveniments històrics. Tots dos, aquest any 2018, haurien fet 100 anys.

En Ricard ja de ben petit va començar a estudiar música, es va incorporar a cantar al cor de l’església i de jovenet es va iniciar al món de la cobla. D’en Ricard Viladesau, el Príncep de la Tenora -com el va anomenar en Pau Casals-, enguany se’n celebra el centenari amb una exposició commemorativa itinerant, amb publicacions, concerts i conferències diverses. I no us enganyo si us dic que m’enorgulleix enormement ser convilatana del músic que va escriure la sardana “Girona m’enamora” i tantes altres grans obres. De la Rita, la meva tia Rita, també se’n celebra el centenari, però sense exposicions, ni notícies als diaris, ni conferències, ni concerts. Ella no va compondre cap peça de música, no va escriure cap poesia, no va pintar cap quadre, ni va ocupar cap càrrec que la fes passar als llibres d’història. Ella rentava la roba, treballava al camp, d’adolescent se’n va anar a fer de minyona a una casa burgesa de Barcelona i ja d’adulta es va convertir en la tripaire del poble i en la dona d’un home que van tancar a la presó per “rojo”. De la Rita no hi ha res escrit (encara), i jo la recordo remenant una caixa de fils antiga plena de fotografies en blanc i negre i algunes de les seves notes.

Però no és d’això del que volia parlar avui. Sobre la història de les dones, o més ben dit, sobre la no història de les dones, ja en vaig parlar uns números enrere (al Perspectiva 388 del juliol/agost de 2016). El que avui voldria, ara que s’acaba l’any, és fer balanç i veure si en els últims cent anys ha canviat alguna cosa; veure fins a quin punt les dones hem pogut ocupar l’espai de Terra que ens pertoca. Anem a veure-ho amb alguns exemples concrets:

MÚSICA: Festival Canet Rock: hi van actuar 17 grups, 94 músics en total, 84 dels quals eren homes [H] i 10 eren dones [D].

TEATRE: Festival Temporada Alta: 57 espectacles teatrals, amb 73 dramaturgs (56 H i 17 D), 67 directors (52 H i 15 D) i 179 intèrprets (109 H i 70 D).

CUINA: Restaurants a Catalunya amb Estrella Michelin: 54 Estrelles Michelin a un total de 54 restaurants catalans (41 xefs H, 5 xefs D i 8 sense especificar).

ESPORTS: Jugadors a la Lliga professional de futbol (l’esport més cotitzat): 20 equips amb uns 20 jugadors a cada un d’ells; total: uns 400 jugadors (400 H i 0 D).

LITERATURA: Llibres més venuts per Sant Jordi: Ficció en català, els 8 primers més venuts són escrits per autors H, i els 2 següents per autores D. En No-ficció en català: dels deu primers, 8 són d’autors H i 2 d’autores D.

POLÍTICA: Presidents de la Generalitat de Catalunya: 131 presidents a la Generalitat de Catalunya (131 H i 0 D).

UNIVERSITATS: Rectorats: D’un total de 12 Universitats catalanes, 9 rectors són H i 3 rectores són D.

Resumint: d’aquest intent d’anàlisi no gens científic -però sí molt simbòlic- en resulta que, de la mostra seleccionada a l’atzar, els homes hi tenen 898 representants, mentre que les dones només 122. Caldria, és necessari, estudiar-ho a fons, però ja podem anticipar que la presència de les dones en l’esfera pública, en els àmbits artístics, professionals o als càrrecs amb capacitat per prendre decisions, a dia d’avui, continua essent escandalosament minsa.

Què passa, doncs, amb les dones? Que no hi ha nenes a les escoles de música i a les escoles d’arts? que no hi ha noies que escriguin? Que no hi a dones prou formades per assumir càrrecs?

Què passa encara? Que les dones no ens ho acabem de creure que el món és també per a nosaltres? Que no som prou valentes per accedir a espais de responsabilitat? Que els homes no acaben de deixar-nos-hi lloc i no volen perdre privilegis? Que les exigències de la maternitat estronquen carreres professionals? Que les polítiques socials i laborals no ens ho faciliten?

Ens queda feina per fer. Molta! Per això aquest any demanaré als Reis Mags (3 homes, per cert, no sé si m’ho concediran…) que: les polítiques laborals i socials discriminin positivament i descaradament a les dones; que els homes assumeixin la part de responsabilitat que els pertoca a casa i amb els fills, i que, a més, alliberin a les dones de la seva part per tal que puguin dedicar-se a crear i desenvolupar-se fins a equiparar-se i equil·librar-se amb ells; que els homes que tenen responsabilitats siguin valents i transgressors i cedeixin els seus espais a les dones, que no tinguin por de perdre la seva parcel·la de poder. Que les dones ens ho creiem i ens arremanguem per escriure, pintar, composar, assumir càrrecs o fer tot el que ens plagui, sense pors ni limitacions. I que els mestres i els educadors ens replantegem què estem fent per seguir reproduint els patrons d’una societat patriarcal que continua excloent a la dona: per què al pati de l’escola, per exemple, la pista de futbol continua ocupant la major part de l’espai de lleure? I, per què majoritàriament hi juguen nens a pilota? Per què les nenes s’agrupen al perímetre de la pista, en un pla secundari, a fer pastetes o jugar a pares i mares? Per què a les nenes se’ls continuen regalant joguines relacionades amb la cura de les persones (cuinetes, nines, jocs de metges), mentre que als nens se’ls regalen jocs relacionats amb oficis (fuster, mecànic) o jocs de força?

Quins missatges donem de manera inconscient als nens i quins a les nenes que ens avoquen a no ser capaços d’equil·librar la balança? Pensem-hi. Pensem-hi molt perquè és urgent començar a actuar en conseqüència.

Jo, si m’ho permeteu, i a tall d’homenatge en el seu centenari, compartiré amb vosaltres una foto de la meva tia Rita, i seguiré treballant perquè el món que estem construïnt tracti d’igual manera a totes les Rites i a tots els Ricards que neixin als carrers de qualsevol poble petit de l’Empordà.

Negra negra

[Article publicat a la secció Mirades de la revista Perspectiva Escolar Núm. 401 (Juliol/Agost 2018). Publicació de Rosa Sensat]

 

“Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos”

Eduardo Galeano

 

L’Aissa té vint-i-dos anys. Quan feia tercer d’ESO era la més rebel de la classe. A quart va anar a fer pràctiques al geriàtric del poble i va dir que mai de la vida hi podria treballar en un lloc així. Va estudiar el Cicle Formatiu d’Auxiliar d’Infermeria i va anar a treballar, com no podia ser d’altra manera, al geriàtric. Ara està acabant el Cicle Formatiu d’Integració Social i el curs vinent vol estudiar el grau de Medicina. L’Aissa té un caràcter fort, té molta mà amb els adolescents, li agrada sortir de festa i el seu restaurant preferit és la Tagliatela. A casa parla sarahule i la primavera passada va fer el Ramadà.

La Laura té vint-i-tres anys i també ho era, de rebel, a la ESO. Va estudiar Treball Social. Abans d’acabar la carrera treballava en una cafeteria; ara treballa amb adolescents i, com l’Aissa, té molta mà amb els joves. No practica cap religió, estudia àrab i és més de restaurants vegetarians. Té un caràcter afable, tot i que és tossuda amb el que vol.

L’Aissa i la Laura han treballat juntes i s’han entès molt bé. Un dia l’Aissa va anar a visitar una escola de l’extraradi de Girona, d’un d’aquells barris nascuts dels blocs de pisos de protecció oficial. Quan va tornar li vaig preguntar com havia anat i em va dir que no li havia agradat gens. “Aquell barri està ple de negres”. Jo me la vaig mirar perplexa, intentant desxifrar si em prenia el pèl o si em parlava seriosament.

• Però, Aissa, ja ho saps que tu també ho ets de negre? -em va semblar necessari l’aclariment davant del dubte de que no en fos conscient de que ella també té la pell negra com la xocolata 100% cacau.
• Sí, ja ho sé! – em va dir-. Però és diferent!
• Diferent…

Rocambolesc. Però, ben mirat, vaig pensar, aquest és l’èxit de tants anys de polítiques d’integració, d’immersió lingüística, d’escola inclusiva catalana. També vaig pensar que si aquesta mateixa frase l’hagués dit la Laura, que és blanca com la llet, l’hauríem titllat de racista. La Laura i l’Aissa no són gens diferents, ni d’edat, ni de classe social, ni de gustos, ni de caràcter. L’únic que les fa diferents és el color de la pell. I em congratulo que entre elles aquesta diferencia sigui del tot insignificant, i que el que prevalgui siguin les coses que les fan properes, no pas les que les distancien.

Hi reflexiono una estona: quan l’Aissa diu que aquell barri i aquella escola estan plens de negres, el que m’està dient és que ella no s’hi sent gens identificada. Ho comento amb una companya de feina que es dedica a temes d’acollida i em diu que el problema de l’Aissa és que s’ha assimilat.

• Assimilat?
• Sí, assimilat, que s’ha integrat tant que ha renunciat als seus orígens.

Ah, que hi ha un tope?, penso. És a dir: la integració es pot mesurar d’1 a 100 i si et passes, resulta que t’has assimilat i has renegat als teus orígens?

Recupero els meus apunts al respecte. Necessito trobar respostes:

Cultura: “Allò que no és fruit de la naturalesa, és allò que han anat construint els homes i les dones al llarg de la història; és tot el que s’aprèn i es transmet socialment” Xavier Besalú (2002). Tota cultura és adaptativa, apresa, arbitrària i grupal o col·lectiva. La cultura és, per damunt de tot, un complex mecanisme social d’adaptació al medi; no es pot concebre com una cosa estàtica, intocable. Segons Suárez-Orozco i Suárez-Orozco (2003) existeixen dos tipus de cultura: la cultura instrumental, constituïda per les destreses, competències i conductes socials necessàries per viure i contribuir en una societat de manera satisfactòria, i la cultura expressiva, l’àmbit dels valors, les cosmovisions i els models de relacions interpersonals que donen sentit i sostenen la consciencia del jo.

Identitat: El concepte identitat designa la qualitat de ser una persona ella mateixa, la qualitat que ens indentifica. Segons Comas, Molina i Tolsanas (2008), la identitat la construeix cada individu sobre un llegat psicofísic (i amb el material sociocultural que li proporciona l’entorn), però no és, estrictament parlant, cap herència ni cap patrimoni familiar, social o polític que rebem i que haguem de conservar. La identitat està permanentment disponible per a una possible reconstrucció, reformulació, reelaboració, reordenació, encara que amb diferent intensitat segons els períodes vitals i els esdeveniments que vivim.

Integració: Francesc Carbonell (2006) la defineix com “un projecte col·lectiu sociocultural utòpic: el procés de construcció d’un nou espai convivencial –que respongui a un imaginari col·lectiu, uns valors bàsics compartits, unes normes consensuades per tots…- en el qual tots ens hauríem de sentir acollits, reconeguts i respectats. Un procés en el qual tots tenim el dret i el deure de participar, en igualtat de condicions, com a subjectes actors, sabent per endavant que tan important és la meta com el camí que es va fent, ja que és en el caminar conjuntament que anem construint-nos, els uns als altres, com a éssers socialment integrats.”

Resumint (i simplificant molt!): que l’Aissa s’està construint com a dona, com a jove, com a filla de gambians, com a integradora social, una identitat a mida, prenent els trets de la cultura instrumental i de la cultura expressiva dels seus pares i de la societat on viu que més li plauen i més útils li són. Com la Laura: a ningú se li acudiría preguntar pequè ella no va a missa com els seus avis, ni tampoc com és que estudia àrab si els seus pares són d’un poble d’Andalusia. Que la integració és un projecte col·lectiu, que el construeixen l’Aissa i la Laura treballant colze a colze. Que ja n’hi ha prou de posar etiquetes. Que si no ens obsessionessim a posar nom a tot, potser tots viuriem més tranquils i més feliços, blancs, negres i cremats pel sol.

Referències bibliogràfiques:

BESALÚ, Xavier (2002): Diversidad cultural y educacion, Editorial Síntesis, Madrid.

SUÁREZ-OROZCO, C.; SUÁREZ-OROZCO, M. M. (2003). La infancia de la inmigración, Edicions Morata, Madrid.

COMAS, Marta, MOLINA, Encarna i TOLSANAS, Mònica (2008): Identitats. Educació, immigració i construcció identitària, Eumo Editorial, Fundació Jaume Bofill, Vic.

CARBONELL, Francesc (2006). L’acollida. Acompanyament d’alumnat nouvingut, Eumo Editorial : Fundació Jaume Bofill, Vic.

 

 

 

Un equip d’immigrants il·legals guanya el Mundial 2018

França ha guanyat el Mundial 2018. Fins aquí, d’entrada, no hi ha notícia. No m’interessa el futbol. M’interessa, però, una fotografia que rebo per watsap amb la plantilla dels jugadors francesos de l’any 86, tots ells ben blancs, i la plantilla dels jugadors del 2018, pràcticament tots de color negre. M’entretinc a llegir els titulars als diaris: “França recupera la grandeur”, “França guanya el segon Mundial 20 anys després”, “França, el millor equip del mundial”. Busco un per un als jugadors de l’equip actual a Google. A tots ells se’ls anomena: futbolistes professionals francesos, independentment de si han nascut al Camerún, a la RD del Congo o al Marroc. Enlloc trobo escrit, per exemple: “Un equip d’immigrants il·legals guanya el Mundial”. No ho diu, és clar, perquè tots els jugadors de la selecció de França tenen la nacionalitat francesa pel sol fet de ser futbolistes professionals; i tampoc ho diu perquè guanyar un Mundial dóna bona imatge al país en qüestió. No com la immigració, que l’embruta. Dic això perquè fa poc més d’un mes un noi, jove i valent, va enfilar-se quatre pisos d’un edifici parisenc per salvar la vida a un nen que estava a punt de caure d’un balcó. La noticia no va ser la gesta en sí. Els titulars es van omplir de frases com “Immigrant il·legal rescata a un nen a París”. Com si la seva situació legal o administrativa fos rellevant en unes circumstàncies com aquestes. Per què amb els jugadors de futbol no es posa de relleu aquest tipus d’informació? El noi que es va jugar la vida, per cert, és diu Mamoudou Gassama i ja té nacionalitat francesa per la seva condició d’heroi nacional.

Un amic m’envia un article, molt recomanable sigui dit d’entrada, de l’Ara Play titulat El “reggaeton” com no te l’han explicat mai” (https://play.ara.cat/musica/reggaeton-no-han-explicat-mai_0_2050595062.html), on es diu que, lluny de la imatge simplista i homogènia que tenim d’aquest estil musical -bàsicament ens és mostrat com un estil masclista-, aquest va néixer als barris més pobres i marginals de Panamà de la mà de la població jamaicana que havia immigrat al país per treballar en la construcció del Canal. Es va estendre ràpidament pel Carib i es va popularitzar a Puerto Rico, amb unes lletres que parlaven de sexe, conflictivitat i vida criminal als barris pobres. Llegim a l’article que: “El govern no podia tolerar que aquella música que ensenyava i feia divertida la part de la societat que no volien mostrar traspassés els barris pobres, de manera que l’any 1995 van decidir atacar el nou gènere fent batudes per buscar les botigues per on circulaven aquelles cintes pirates. No buscaven armes, ni drogues, ni cap organització criminal: era un dispositiu policial per atacar la música que explicava els mals que la societat benestant no volia veure”. La conclusió que n’extraiem el meu amic i jo de l’article és que: mentre assenyalem fervorosament el reggaeton com una música masclista, no parlem del masclisme que també existeix de manera explícita a la música blanca (com la dels Beatles, els Rolling Stones o en Loquillo…); i que mentre criminalitzem el reggeaton per la seva condició masclista, no li donem l’oportunitat a la música nascuda dels col·lectius més marginats i vulnerables de ser valorada tal i com es mereix.

Són només dos exemples de com els mitjans de comunicació de masses -en qualsevol dels seus canals- exerceixen un paper decisiu a l’hora de liderar l’opinió pública, crear representacions culturals i generar valors, actituds i judicis respecte a l’entorn social on vivim. El nostre coneixement i les nostres creences emanen de les informacions que llegim o escoltem diàriament. A banda de la conversa quotidiana, no existeix cap altra pràctica discursiva tan potent com la que rebem de la premsa, la televisió i internet.

Per altra banda, el control dels mitjans de comunicació no està distribuït de forma equitativa, sinó que en queden al marge del seu domini importants sectors socials. S’entén, doncs, que la informació i els mitjans de comunicació es converteixen en potents eines de control per part de les estructures de poder. Els mitjans de comunicació han esdevingut un artefacte cultural en la socialització en valors, creences i opinió pública.

En el cas del discurs periodístic sobre el fenomen migratori a casa nostra, aquest s’ha construït des de la subalternitat, des de la homogeneïtzació i la deshumanització de les persones nouvingudes, i s’han transmès unes representacions culturals negatives i estigmatitzadores basades en esteretotips i en un discurs de la por. Així, sense saber com, inconscientment acabem relacionant a les persones colombianes amb el tràfic de drogues, als joves d’origen llatinoamericà amb grups vandàlics, als romanesos amb els robatoris, i a les noies de l’Europa de l’Est amb la prostitució. I mentre parlem de si arriben o no masses refugiats pel Mediterrani, ens oblidem de parlar de l’origen del conflicte bèl·lic sirià o dels motius que porten a tota una família africana a pujar a una pastera per travessar l’Estret.

El repte és majúscul, però hi ha una eina prou potent capaç de lluitar contra aquest artefacte: l’educació. La informació no existeix com un recurs independent de la capacitat humana per a processar-la i desxifrar-la. Així que és decisiu disposar dels registres i dels codis que organitzen les informacions i els hi donen sentit per tal d’estar capacitats per a interpretar-les. L’important és, doncs, la capacitat de descodificar els significats de cada una de les informacions que ens arriben.

Escrivia Nelson Mandela que “ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen o religió. L’odi s’aprèn, y si és possible aprendre a odiar, és possible aprendre a estimar”.