DES DE LES CLAVEGUERES

Des de les clavegueres m’agradaria enviar un missatge de tranquil·litat i calma a tots els pares i mares del nostre país: NO, NO US PRENDRAN ELS FILLS! Podeu estar tranquils!

Entenc que estiguéssiu espantats si vareu ensopegar amb l’article d’opinió del pediatre Carlos González, Ens prenen els fills!, del dissabte 17 d’agost al Diari Ara, o amb l’article d’opinió de la Sra. Tina Vallès, Els nens “desamparats”, al Vilaweb del 20 d’agost (us recomano llegir els articles abans de continuar llegint). A mi també se’m posen els pèls de punta només amb els títols. I se’m regira l’estomac només de pensar que hi hagi diaris que siguin capaços de publicar aquests disbarats. Això és desinformació en tota regla. En paraules de l’amic Frederic: “articles en la línia de la majoria de periodisme poc seriós que es fa darrerament: nul·la investigació, nul·la capacitat crítica, mediocritat de redacció i recerca de sensacionalisme barat i amb poca possibilitat de rèplica per raons de privacitat.”

Des de ja fa uns mesos s’ha posat de moda publicar en diaris d’àmbit més local exemples de famílies concretes, amb noms i cognoms, que expliquen el seu drama personal en el qual la crisi econòmica els ha abocat a quedar-se sense feina i sense ingressos, patint serioses dificultats familiars, depressions, desnonaments…, i expliquen que per culpa d’aquesta situació de precarietat l’administració els ha pres els fills. És a dir, que ara el que ven és relacionar la crisi econòmica amb aquestes situacions familiars tan extremes. Quan mai, en cap cas (repeteixo: mai i en cap cas) la falta de recursos econòmics és un motiu de separació d’un infant del seu nucli familiar. Els motius reals no els expliquen aquestes famílies, i la premsa no es molesta en documentar-se i contrastar la informació. Però bé, fins aquí eren exemples concrets de persones concretes. Ara bé, el dia que un pediatre suposadament reconegut per la seva professionalitat fa les generalitzacions que fa en el seu article del passat 17 d’agost, doncs aquest dia sí: aquest dia m’emprenyo! (Tot i que a aquestes altures ja sé que no m’hauria de sorprendre: què pots esperar d’un país on els científics fan anuncis de pa de motlle…). Avui, doncs, vull dedicar aquest espai a contestar aquests dos articles. Sr. González i Sra. Vallès, prenguin nota:

 – Els fills no són una propietat privada. El fet d’engendrar i parir un fill no te’n fa propietari. Els fills, abans que fills, són persones, amb uns drets reconeguts universalment. Per la seva condició de vulnerabilitat, la llei estableix que fins a la majoria d’edat siguin els pares qui es facin responsables de garantir aquests drets al seus fills. Ara bé, si els pares no vetllen per aquests drets dels infants –perquè no poden, perquè no estan capacitats, perquè pateixen alguna malaltia, o pel motiu que sigui-, aleshores és quan intervé l’Administració. Aquests drets no se’ls inventa cap Assistenta Social, sinó que estan recollits al Títol II de la Llei dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de maig de 2010, i que són drets reconeguts en la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants. Els fills, doncs, no són propietat dels pares. Els fills no són un cotxe, una casa o unes sabates. I els jutges també ho entenen així. Sinó, si no haguessin considerat que els fills no són una propietat dels pares i que poden fer amb ells el que vulguin, no s’hagués condemnat a José Bretón a quaranta anys de presó per haver cremat als seus dos fills de sis i dos anys. Les víctimes, Sr. González i Sra. Vallès, no són els pares, tal i com volen vendre-ho vostès. Les víctimes són els fills!

 -No et poden “prendre” un fill per no tenir feina, ni ingressos, ni pels rumors que faci córrer la peixatera del teu poble. Si fos així, en un país on les taxes d’atur són tan altes i on tothom està més pendent de criticar al veí que altra cosa, cap nen viuria amb els seus pares.  El sistema de protecció a la infància al nostre país no és tan frívol. És un sistema complex amb uns procediments molt ben fixats –amb les seves limitacions i les seves potencialitats, és clar-. Abans que l’Administració arribi a la fase del desemparament d’un menor –quina gràcia que us ha fet la paraula “desemparament”, Sr. González i Sra. Vallès- hi ha tot un treball previ molt intens. De fet, el que s’intenta evitar per tots els mitjans és haver d’arribar a fer el desemparament. Els nens i les nenes on han (o haurien) d’estar és amb els seus pares. Per això es treballa primer des del medi, per tal que aquests puguin canviar la situació de risc en que es troben i així poder atendre als seus fills en unes condicions adequades. Abans, molt abans del desemparament, hi ha les situacions de risc moderat o greu, que s’atenen des dels Serveis Socials de base o des dels Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (EAIA). Aquests equips realitzen estudis de la situació familiar, contrastant les informacions que reben (cosa que haurien d’haver fet també vostès) amb tots els serveis que intervenen amb els infants (escola, pediatre, psicòlegs, etc.) i fent plans de treball amb els pares per ajudar-los a aconseguir els objectius establerts, tots ells encarats a millorar la situació personal i dels infants. Alhora, es dota a les famílies de tot un seguit de recursos i serveis (que per cert, no ho han comentat en els seus articles, però són els primers que les retallades s’han carregat) per tal de que, gràcies a unt treball multidisciplinar, es puguin pal·liar les situacions de risc. Estic parlant de centres o serveis com el CDIAP, el CSMIJ, el CSMA, el CAS, els Centres Oberts, els serveis psicopedagics, etc. Serveis adreçats a millorar les habilitats parentals, a diagnosticar i treballar possibles retards evolutius o possibles patologies, serveis destinats a deixar el consum de tòxics, a superar les situacions de violència de gènere, etc., etc. etc. I sí, si cal, també es donen prestacions econòmiques per tal de que la precarietat econòmica no sigui un obstacle. Del que es tracta, doncs, és d’oferir ajuda a les famílies que tenen dificultats amb l’objectiu de que puguin atendre als seus fills de la manera més adequada possible.

 -Les situacions de risc (la negligència, els maltractament, els abusos, etc.) no són un fet propi de les classes més baixes, com han insinuat vostès. De situacions de risc, i greus, n’hi ha a totes les capes de la nostra societat. El que sí és cert és que són més fàcils de detectar en aquelles famílies que fan ús de serveis públics o que van a demanar ajuda als Serveis Socials. A les persones amb un nivell econòmic més alt els és més fàcil encobrir aquestes situacions ja que es poden permetre el luxe de pagar als seus propis psicòlegs o pediatres privats.

 -Els Centres de menors no són CRAE’s. Els Centres de menors són centres de justícia juvenil i depenen del Departament de Justícia. Els CRAEs (Centres Residencials d’Acció Educativa) i els Centres d’Acollida són centres de protecció que depenen del Departament de Benestar Social i Família. I no tenen res a veure els uns amb els altres. Els centres de protecció no són presons. I els nens i les nenes que hi viuen no hi estan perquè hagin fet res mal fet. Hi viuen per la incapacitat dels seus pares de poder-se’n fer càrrec adequadament. Les persones que decideixen decretar un desemparament no depenen de cap empresa privada, sinó que són els tècnics de l’Administració els que ho proposen i validen. I, com ja he dit, la política no és enviar nens a Centres, sinó apuntalar les situacions familiars perquè els menors puguin viure a casa, amb els pares o amb algun membre de la família. Els centres no són gens rentables. I els professionals que treballen als centres no cobren sous de ministre. Més aviat al contrari. Per aquest motiu, els educadors de centres són persones que creuen en el que fan i estimen la seva feina. Són professionals que s’entreguen als nens i nenes amb els quals treballen per tal d’oferir-los un entorn acollidor i protector, un entorn en el qual puguin anar creixent de la manera més sana possible. Els educadors els lleven al matí i els porten a escola, dinen plegats, fan els deures junts, van al parc o a la platja, i els hi llegeixen un conte abans d’anar a dormir. Els educadors els hi ensenyen les normes, les pautes, els hàbits…, els consolen quan estan tristos i riuen quan estan contents. I els nens no s’estan (o no s’haurien d’estar) en un centre fins a la majoria d’edat. S’hi haurien d’estar mentre els pares fan un procés de recuperació. I les visites amb els seus fills dependran del seu procés. Tot està a les seves mans, a les mans dels seus pares. La llàstima és que, a la pràctica, qui acaba pagant les conseqüències dels errors dels pares són els fills.

 -Podem discutir moltes coses sobre el sistema de protecció a la infància al nostre país. Podem discutir si les empreses subcontractades per gestionar els CRAEs o altres serveis relacionats amb la infància són els més adequats. El que no podem discutir és que “es treguin nens sense motiu” i que això sigui un negoci. I el que ens podríem dedicar a fer, en comptes de carregar contra la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, i en comptes de crear falses alarmes socials en un àmbit tan fràgil com és la infància en situació de risc, és intentar potenciar totes aquelles bones pràctiques que poden ajudar a aquestes famílies i a aquests nens. Podríem dedicar-nos, per exemple, a fer campanya per a ampliar la borsa de famílies acollidores o col·laboradores, per tal que els nens puguin viure en entorns molt més acollidors que els centres.  Sr. González i Sra. Vallès, ens hi volen ajudar?

Trista, decepcionada i desesperançada amb el món on vivim, però amb moltes ganes d’anar a fer pissigolles als meus nens desemparats.

Advertisements

26 responses to “DES DE LES CLAVEGUERES”

  1. nuria vives says :

    Gràcies! Calia que algú, amb informació de primera mà, expliqués això i permetés que molts pares puguin respirar tranquil·lament 🙂 Insisteixo, gràcies!

  2. Yolanda says :

    Gràcies per reflectir allò que molts pensem i no hem sabut expressar amb paraules després de llegir els articles.

  3. joan says :

    El 20 d’agost vaig fer un post al meu blog alarmat després de llegir Tina Vallès a Vilaweb. http://elgatot.blogspot.com/2013/08/no-mho-vull-creure-cronica-dun-malson.html

    Avui en llegir-te a tu, Elena, em tranquil·litzes. Però em quedo amb el dubte que ja vaig expressar i que he tornat a escriure en fer una re-edició i aportar un enllaç cap a casa teva: amb retallades o sense, no hi ha cap escletxa en el procediment?

    Gràcies.

    joan

    • lenimontiel says :

      Joan, he llegit el teu blog. Em sembla molt interessant tot el que escrius. És normal que t’alarmessis en llegir els articles del Vilaweb i de l’AraCriatures si no coneixes el món de la protecció a la infància a casa nostra. Jo també m’hagués espantat. Per això vaig fer el meu article al respecte. Per altra banda, que no en sàpigues res al respecte ja diu molt de tu: si ets pare, vol dir que ho estas fent molt bé i per això no cal intervenció de l’administració.
      A veure, hi ha molta gent que ja respon a les teves inquietuds aquí sota, però et voldria puntualitzar un parell de coses: quan la DGAIA pren la determinació d’anar a retirar a un nen a l’escola, és perquè ja hi ha tot un treball previ molt intensiu amb els pares que ha fracassat. Quan es decreta un desemparament és perquè hi ha elements suficients per avalar-ho, de forma objectiva, seguint la llei i defensant-ho davant d’un jutge. De fet, desafortunadament, moltes vegades hi ha casos en que potser convindria un desemparament però no hi ha prous elements per justificar-lo… Així, doncs, és impossible que aquest senyor d’aquest cas que tu comentes, quan va rebre la notificació de la DGAIA no sapigués de que anava el tema… Prèviament, segur, l’haurien d’haver citat varies vegades per treballar des de la col·laboració per tal de fer el desemparament del menor de la forma menys traumàtica possible. Per altra banda, si s’ha de fer la retirada a l’escola, ho fan educadors d’un servei especialitzat, els Mossos només hi van a fer l’acompanyament si hi ha algun tipus de risc, i acostumen a anar vestits de paisà. La retirada es fa de la manera més discreta possible i de la manera menys traumàtica possible.
      Els Mossos només poden fer aquestes retirades sols si hi ha una ordre judicial. I perquè hi hagi una ordre judicial, creu-me que la situació ha de ser molt extrema (així que el pare sap de sobres perquè l’han citat).

      Quan parlo de les retallades, em refereixo a que les prioritats del nostre govern no són les persones. I em sembla que això no és cap sorpresa. Només cal anar a demanar hora al metge per veure que les llistes d’espera són molt més llargues que anys enrera. O només cal veure les ratios a les aules de les nostres escoles. Doncs en aquest àmbit passa el mateix: menys beques per a serveis psicopedagogics, menys places a centres oberts, menys especialistes de suport en molts àmbits… S’ha retallat en aquest aspecte. Hi ha menys xarxa de suport, però aquesta hi continua essent.
      Desemparar un nen no és un negoci, insisteixo. Ans al contrari: surt més a compte tenir un nen a casa que a un centre.

      I també vull deixar clar que no vull defensar cegament a la DGAIA. Segur que d’errors se n’han comés i, per desgràcia, se’n tornaran a cometre. Però t’asseguro que els procediments estan molt ben marcats i que hi ha molta gent supervisant la feina dels tècnics (fins i tot el Síndic en fa un seguiment ben de prop). No és una feina d'”estar per casa”… un “jo me lo guiso, jo me lo como”.

      Espero, Joan, que entre tots t’haguem ajudat a clarificar tots els teus dubtes. Qualsevol cosa, no dubtis en preguntar. Fins i tot, et convido a adreçar-te directament a la DGAIA per consultar els teus dubtes.

      Gràcies Joan!

  4. anna says :

    Gràcies per aquest escrit.Jo vaig respondre a l’escrit de la Sra. Vallès enviant un correu que en Partal va respondre molt amablement malgrat continuo sense estar d’acord en la resposta.No totes les opinions són publicables i si són poc rigoroses o són
    mentida encara menys. Gràcies.

    • lenimontiel says :

      Anna, pel que he llegit sembla que el Vilaweb va contrastar la informació de la Sra. Tina amb la família en concret… però es va oblidar de contrastar la informació amb la DGAIA no?! Si aquesta és la seva forma de documentar-se, estem apanyats!! Gràcies Anna!!!

  5. Ferran Rabostià says :

    Quina por que feu! La defensa coorporativa d´un col·lectiu no atacat des d´una opinió més que fonamentada, és un signe de debilitat que ha d´espantar. Els nens “desemparats” haurien d´adquirir aquesta “condició” únicament a partir d´una sentència judicial en un procediment amb garanties on tots els tècnics del món aporteu informes rigorosos requerits per un jutge que els pugui llegir i valorar. I ja està! Només això. Allò de “yo me lo guiso…” que es fa a DGAIA no passa enlloc més de l´Administració i per això hi ha més errades a la DGAIA que a qualsevol altra instància administrativa, només que aquí es juga amb material sensible: nens. No us procupeu, no us quedareu sense feina quan tanquin tots els CRAE, Els nens “desemparats” a families d´acollida o d´adopció. Les regles del joc netes i transparents. Els professionals a treballar bé i si n´hi ha algun de “corrupte” el col·lectiu ha de ser el primer i més interessat en denunciar-lo i apartar-lo de la professió perquè el col·lectiu no se´n ressenteixi. Si? Doncs a veure si som capaços de fer-ho.

    Al 2010 el TSSJ secc 4ª va condemnar la DGAIA a pagar una indemnització de prop d´1 M d´euros .a uns pares per haber-los “birlat” la custòdia dels fills (malapraxi i prevaricació). Un atac contra el col·lectiu o una sentència justa? Va, una flor no fa estiu. Un cas aïllat. Una cagadeta sense importància. Un atac contra el col·lectiu de treballadors socials? No. No us equivoqueu. No hi ha cap atac. Hi ha la necessitat de reparar la injustícia i hauriem de preguntar-nos per què tan sovint amb la DGAIA i no en altres “DGs”? Alguna cosa hi ha.

    • lenimontiel says :

      Ferran, la Bea t’ha contestat molt millor del que ho hagués fet jo.
      T’agraeixo el teu comentari. Tots som lliures de tenir les nostres opinions (a mi m’agraden molt més les opinions fonamentades, però). Gràcies al teu comentari has potenciat el debat.
      Només convidar-te a documentar-te millor sobre el tema. I dir-te que no hi ha debilitat ni defensa corporativa. Només ganes d’aclarir el que, des del meu punt de vista, no són més que versions demagògiques d’uns fets concrets que s’han generalitzat.

  6. meritxell says :

    Oleeee!molt bé! Pq llegir aquests articles em va posar d’un mala llet!!!moltes gracies!!

  7. BeA says :

    Bé, estic bastant d’acord amb tot el que expliques i comparteixo l’emprenyament i el gir d’estómac. Sobretot en referència als dos articles, a mi em van produir la mateixa sensació. En aquests articles s’ha obviat totalment els protocols i les valoracions tècniques, i s’ha argumentat a partir d’un “tinc un amic que”, un criteri molt subjectiu i impregnat del dolor que genera inevitablement les resolucions de desemparament. perquè TOTS els pares s’estimen els seus fills, i són i seran els SEUS pares sempre… Dels titulars dels articles ja no en parlem perquè….. és lamentable! Sensacionalisme i alarmisme, al pur estil tele5.. penós! El que un diari es capaç de fer per guanyar lectors…

    Ferran: respecte el que dius, aquest canvi en el procediment ve motivat per les dificultats anteriors i la lentitud de l’administració en emetre resolucions, el qual dilatava els processos i allargava les situacions de patiment dels infants (recordo que per arribar a una resolució de desemparament han d’haver-hi informes tècnics de molts serveis implicats argumentant-ho. Definició de desemparament: Capitol III secció 1a Article 105 (pàg. 39-40) http://www20.gencat.cat/docs/dasc/03Ambits%20tematics/07Infanciaiadolescencia/Legislacio/Llei_drets_i_oportunitats/Text_projecte_llei/Pdf/llei_14-2010_dogc.pdf). Durant anys, un cop es presentava la proposta de desemparament calia esperar molt mesos per a què es fes efectiva, amb el què això comporta per a l’infant. I, segur que saps que, en tot expedient administratiu consta d’una fase d’iniciació, la fase d’instrucció (on les parts poden aportar proves i es fa audiència de les parts) i la fase de finalització i resolució. I que un cop es dicta la resolució de desemparament s’informa al Ministeri fiscal, en el termini de 2 dies, i que els pares disposen d’un temps per a presentar un recurs per la via jurídica i, inclús que amb la nova llei, l’adolescent por demanar l’assignació d’un procurador d’infància per defensar la seva oposició al desemparament.

    Dius, Ferran, que no és un atac, que jo sàpiga el sentiment d’agressió és una cosa subjectiva i tu no pots decidir si jo m’haig de sentir atacada o no. No sé si la paraula és atacada però sí que et diré que jo m’he sentit ofesa, o més aviat m’he sentit ofesa com a professional perquè s’ha jutjat la meva feina sense contrastar, sense realitzar una investigació.. només amb un “tinc un amic que” i s’ha generalitzat! A mi, sí que m’ha semblat ofensiu i crec que tinc tot el dret a sentir-ho així. Altre cosa són les pomes podrides i els errors… clar que n’hi ha i quan es produeixen errors s’han de denunciar i s’han d’activar els mecanismes necessaris per a corregir-ho, però no siguem alarmistes, no generalitzem!

    Fa anys, vaig començar a llegir blogs i casos de famílies que es queixen de l’actuació de la DGAIA, vaig al·lucinar… Per això faig aquesta reflexió: Quants pares es mostren d’acord amb que els hi retirin els fills? En els relats d’internet quantes famílies expliquen les dificultats que els tècnics valoren? Crec que es obvia la resposta…. no hi ha una banda que falta contrastar? Si per a definir la situació de la DGAIA només ens quedem amb el que diuen les famílies no tenim una visió global de la situació.. NO podem dir que a qualsevol de nosaltres ens poden treure un fill, perquè no és així! A més a més, em sembla molt perjudicial fomentar l’oposició de les famílies a les mesures que prén la DGAIA, perquè s’esta facilitant que les famílies s’enroquin i no col·laborin amb els Plans de Millora i es dificulti així, que un nano pugui tornar a casa.

    I, repeteixo, sé que hi ha coses a la DGAIA que s’han de revisar i millorar, però no només en relació a les resolucions de desemparament i no només en aquest sentit… Recordem cas Alba, cas Claudia… S’ha avançat molt en els darrers anys, molt! Hi ha coses que han de millorar d’acord, però aquest tema és molt complex… molt! I per tant, per a mi judicis tan simplistes, com els que s’estan fent darrerament, no són ni rigorosos ni adequats.. al revés són enormement perjudicials!

    • Ferran Rabostià says :

      Anem al grà:

      Dius (m´ho dius a mi, i et contesto a tu): “I, segur que saps que, en tot expedient administratiu consta d’una fase d’iniciació, la fase d’instrucció (on les parts poden aportar proves i es fa audiència de les parts) i la fase de finalització i resolució. I que un cop es dicta la resolució de desemparament s’informa al Ministeri fiscal, en el termini de 2 dies, i que els pares disposen d’un temps per a presentar un recurs per la via jurídica i, inclús que amb la nova llei, l’adolescent por demanar l’assignació d’un procurador d’infància per defensar la seva oposició al desemparament”.

      Et convido, no se com fer-ho (via Vilaweb potser? no sé), a examinar aquest cas i em dius el que. No hi ha rés del que dius que s´hagi fet (informar al fiscal i disposar d´un temps per presentar recurs al Jutge Degà de Barcelona… sí, és inherent a qualsevol Resolució de desemparament i en aquest cas efectivament ja hi ha data de vista; no te la dic per no riure, 8 mesos després de la “retirada” en dieu). Si és com tu dius, em retracto i anem tots amb les torxes enceses i la fals i els pals a demanar el cap de la Tina Vallès i el Carlos Gonzalez jo al capdavant de tots. Si és com jo dic, tu -i els companys que puguis convencer- interposes denúncia (al jutjat) contra l´EAIA (i qui pertoqui) que han fet “presuntament” malaparxi i prevaricació?
      Sí?
      No és un mal acord, no?

      La resta retòrica i música celestial. Hem dit que si ha errors es denunciin. Ahí te quiero ver!

      Suposem per “un segon” que aquesta errada existeix. Es pot repetir si o no? Ens poden prendre els nens ni que ens els tornin “empanats” 240 dies després per decisió judicial?

      Que no passa molt sovint? Home, només falatria! Parlem de nens i de separació de les seves famílies eh? No de mercaderies que s´han perdut o fet malbé però ja hi ha una companyia asseguradora que paga i indemnitza.

      Tampoc s´estampen gaire sovint els AVE contra la paret (de fet no havia passat mai), però no he sentit ningú que digui “un cas aïllat/una flor no fa estiu/això és un atac contra els trens d´alta velocitat/ em sento ofès com a conductor de trens. La majoria de trens… potser arriben a l´hora o en tot cas arriben que ja és! No descarrilen i els conductors sempre respecten el límit de velocitat, i no parlen pel mòbil i els sistemes d´activació de frens d´emergència funcionen bé (responsabilitat d´ADIF, sembla), però hi va haver un dia que no! Que fem? Al jutjat o… ens ho arreglem entre nosaltres “i que sembli un accident”?

      • BeA says :

        No és que ho digui jo, o que sigui inherent al procés… és que HO DIU LA LLEI… Jo només t’he fet resum del que diu la llei, llegeix-t’ho tu mateix: LDOIA 14/2010 Capitol III Secció 2a Articles 106,107,108,109, 110…

    • lenimontiel says :

      Moltes moltes gràcies Bea! Jo no ho hagués pogut contestar millor!

  8. Joan Muntané says :

    Coincideixo plenament amb el que dius. Jo ho vaig trovar del tot fora de lloc però només vaig arribar a utilizar la via del Facebook, us transcric el que vaig posar-hi:

    “Més que una opinió contundent em sembla força fora de lloc i que forma part d’un imaginari ciutadà superat per molts dels que treballem en el sistema de protecció a la infància, em sembla del tot especulatiu i sense cap base certa ni fonamentada, més enllà d’un cas aïllat que caldria conèixer amb molta més profunditat, i això no vol dir que no existeixi, ni que tot ho fem bé, ni que sigui un espai de vida fàcil pels que tenen que passar per aquestes situacions de “possible” desemparament.

    Alguns fa temps que hem superat el vell concepte de “centre de menors”, i defensem en assignatures universitàries dins del grau en Educació Social que el repte de l’educador social en un CRAE és com oferim un lloc a la funció educativa, com ens protegim davant certs mètodes de protecció antics (que encara poden ser massa presents). Només així passaran els temps del simple acompanyament presencial als subjectes, de donar-los l’afecte que (n’està convençut) no tenen, d’atendre només problemes socials que acaben configurant l’horitzó dels subjectes; en definitiva, com deixem de ser vigilants, zeladors, policies, assistents socials o psicòlegsper passar a ser educadors.

    Per això durant la seva estada al centre en garantim les necessitats bàsiques d’atenció assistencial i educativa: higiene, alimentació, descans, roba, salut, suport afectiu, educació, formació, oci i afavorir el desenvolupament de la persona; possibilitant les ofertes educatives, lúdiques i culturals, més adequades segons les particularitats i els interessos que tenen, amb la pretensió d’aconseguir un lloc social per a aquests nens/es i adolescents.

    Finalment l’afirmació que les entitats que hi treballem ens lucrem d’axiò, només dir que gairabé totes a Catalunya son entitats sense ànim de lucre, es llegeixi com es vulgui, i sovint son recursos que tenen un cost elevat, com alguns altres recursos sanitaris o educatius, i que no sol cobrir el 100% del cost real que significa les necessitats d’atenció abans detallades.

    Bé algunes aportacions espero tan contundents com les que ha fet l’autora de l’article.”

  9. nuria vives says :

    No sóc educadora social, ni treballo a un CRAE ni a la DGAIA, però sóc funcionària i em van molestar molt les “insinuacions” (perquè això sí que eren insinuacions sense cap fonament) que es feien de la perversió de posar nens de famílies “sense (o amb pocs) recursos econòmics” sense cap motiu aparent per poder cobrar una subvenció de l’Administració.

    D’això se’n diu suborn de funcionari, prevaricació i la simple insinuació d’un fet tan brut com el que apunta Tina Vallès en el seu escrit em sembla denunciable per part de les institucions o dels funcionaris o de qui sigui. Està bé, tampoc no cal omplir els jutjats de “nimieses”, però tampoc no es pot anar embrutant el nom de col·lectius, institucions, entitats sense ànim de lucre, persones… sense més! Però rectificar? No cal rectificar, oi?

  10. Sara says :

    Un article FANTÀSTIC de totes totes! Sóc mare acollidora i la columna d’en González em va deixar tremolant. Gràcies gràcies gràcies, ets un sol!

  11. Laura Escorihuela says :

    Perdoneu, eh, però el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar Espanya per haver-li pres a una dona la seva filla i donar-la en adopció alegant motius econòmics, així que no es pot dir “mai, en cap cas la falta de recursos econòmics ÉS un motiu de separació d’un infant del seu nucli familiar”. Si de cas, caldria dir: “mai, en cap cas la falta de recursos econòmics HAURIA DE SER un motiu de separació d’un infant del seu nucli familiar”.
    Es veu que la mare va portar el cas davant totes les instàncies judicials espanyoles abans d’arribar a Estrasburg, i a totes li van desestimar…
    A la nena se la van endur amb 3 anys. El procès ha durat vuit anys. Us ho imagineu?

    http://www.abc.es/familia-padres-hijos/20130618/abci-condenada-separar-hija-estrasburgo-201306181639.html

    Laura

  12. victimadedgaia says :

    Ah, no? I porque hi han tantes Familie destrossades sense motiu? Perque quan alguno semana ajuda, automáticamente lo preneu el fill? Porque Ud denomineu “equipo d’atenció”, ” protecció”, quan tots els nena que viuen als vostres centres es tornen adolescents problemátic? Porque hi ha droga als centres? Porque drogueu vosaltres mateixos als nena amb diazepan, risperdal, rexer i mil porqueries mes? Perque tots es volen escapar per tornar amb els monstres aquella que son els seis pares? Perque hi ha tanta que prefereixen dormir al carrera que als petits inferns aquests vostres? Perque dieu mentides als nens i als pares per provocar problemas i divisió a la familia? Perque quan una dona te UN problema a la seva vida privada, no la deixeu ni donar a llum en pau, que només començen les contracciones i vosaltres ja esteu, con siempre, ficant els nassos al hospital, que només us falta fer-li una foto a la vagina? Perque permitir que hi hagin educadors MALTRACTADORS? Si, maltractadors, que peguen als menors, insulten, humillen, els tenen semi despullats ja que no son capaços de moure el cul, i comprar roba per als nens (ah, i si es dona el miracle de que ho fan, compran la pitjor roba posible qualitat xinesa, igual que la porquería de menjar que donen!).
    M’és exactamente igual que, per casualitat, tots els que comenteu, sigueu els unics angelets d’aquet CEMENTIRI DE NENS I FAMILIES. Vosaltres soy els culpables de hot el que passa a la DGAIA, perque vosaltres no feu RES MÉS que mirar cap un altre costat i posar la má perque les vostres tres brutes monedes no caiguin al terra. Deixeu de queixar-vos, ningún us ha forçat a estudiar aquesta carrera. Deixeu de segrestar nens i ajudeu a les families. Per dues families disfuncionals que hi ha, vosaltres destrosseu cinquanta.
    Atentament: u de tants nens que va ser segrestat i que va partir l’infern que es un centre d’acolliment.

    • lenimontiel says :

      Perdona el retard en contestar…
      Se’m fa difícil trobar paraules per respondre el teu missatge. No et conec a tu ni la teva història. Però pel que dius puc entendre que has patit, i molt. Així que poca cosa tinc a dir…
      Només et puc dir una cosa: les coses no són blanques ni negres. Jo no posaria la mà al foc per tot el col·lectiu d’educadors! déu men guard! (com tampoc m’imagino que ho farien tots els mossos d’esquadra, els metges, els mestres o qualsevol altre col·lectiu). Tampoc et diré que no vegi les mancançes, les limitacions i les contradiccions del sistema de protecció a la infància. Les hi són. I quan les veig, faig els possibles per denunciar-ho. Però el sistema és el sistema, tu ho saps bé, que canviar les coses no és fàcil.
      També et diré que fa molts anys que treballo en l’àmbit i creu-me que quan es pren la decisió de tutelar un nen és perquè realment a casa hi ha moltes dificultats. Tu ho has viscut en primera persona, tu t’estimes als teus pares, i entenc que això que et dic no ho comparteixes. I ho respecto, evidentment.
      Només m’agradaria que aquesta ràbia que sents no t’hipotequi la vida. El que has viscut és una putada, però tens un llarg camí per endavant que et mereixes gaudir. Així que et desitjo tota la sort del món! i per qualsevol cosa, no dubtis a escriure’m!

Trackbacks / Pingbacks

  1. Sobre el meu article a Vilaweb | Tina Vallès - Agost 29, 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Seria molt injust...

que tots aquests textos no veiessin la llum. Blog col·lectiu

Llegir i compartir

Si no et pots explicar a tu mateix amb coherència, emmalalteixes

Ciliacaralt's Blog

Just another WordPress.com weblog

elmoscardo

4 out of 5 dentists recommend this WordPress.com site

Exiliats cap a mexico

Ens ho traiem tot de sobre

Marçal Molas

Textos, instants...

Palabra de Risto

Sitio Oficial de Risto Mejide

Priorat Versió Original

un espai i un temps per compartir art i territori, al gust de...

belolid

domant paraules

%d bloggers like this: